De nit a la parada d'autobús em va semblar que
no podien ser fotografies. Que
havien de ser pintures, amb les franges de llums i ombres clarament delimitades, massa perfectes en el dibuix i la composició. Les gradacions dels colors i les maneres en què els paisatges i les natures mortes (encara vives) es rendien a l'enquadrament feien difícil discernir la mirada (tot és construit!) del referent (mecanisme tècnic!). Avui, ja a casa i amb la llum del capvespre entrant per la balconada, m'ha semblat que si de cas només les figures estimades (Tonino,
que és un àngel; i els enyorats Lara i Tyapus) semblen escapar-se de la predestinació compositiva i sotmetre l'ull amb algun gest inesperat, que ha commós el fotògraf (encara que Tonino ho negaria; se sentiria ell mateix transtornat en un esboç infalible: "He surprised me sitting on a pew, as though I were just the right shadow to accentuate the caress of the sun on the walls beyond my dark body"). Tonino [Guerra] també diu que les instantànies de Tarkovsky comporten la misteriosa i poètica sensació de veure les coses per darrer cop. El fat d'un somni, o del record que el realitzador rus s'entesta a desar per sempre. L'àngel de Tonino etiqueta el conjunt d'imatges com un
fond farewell. Carinyós comiat.
Tarkovsky, Andrey A.; Chiaramonte, Giovanni (Eds.) (2010 [2004]): Instant Light. Tarkovsky Polaroids. London: Thames & Hudson.
Les imatges també van ser digitalitzades en un blog rus:
http://www.diphotos.net/JJ/Tarkovskij/Web/li.htm
Vaig conèixer les instantànies de Tarkovsky fa tot just un any, quan buscava per regalar un llibre de Sant Jordi. I bussejant per la xarxa em vaig topar, per casualitat, amb aquesta raresa. És curiós, perquè algunes d'aquests fotos són tan pròximes, que podrien estar al meu àlbum familiar.
ResponderEliminarPrecisament per Sant Jordi, també; quina agradable coinciència. Tens raó que sorprén la proximitat, aquesta dèria per les coses petites i properes que té Tarkovsky. Suposo que era tan víctima de la por de perdre's com ho som nosaltres de les coses estimades. Ja tens raó que hi ha imatges que recorden alguna mena d'universals dels àlbums fotogràfics del segle XX, si és que una cosa tan delimitada pot ser universal, o si no és que el retrat el polaroid d'un nen pot recordar-nos alguna pintura d'un hereu amb gos de caça. Ara no sé com els deuen fer, els àlbums de família, no sé si mudem de paradigma fotogràfic domèstic, amb tant desenvolupament mòbil i lentístic, ni quines formes perduraran i ens seguiran resultant familiars... encara estic tastant blogs, no sé si em quedaré amb aquest o el tumblr, però definitivament aquest sembla més 'compatible' i extés...
ResponderEliminar