'The starting points are mid 50's Chicago, and a
certain kind of soul jazz one could hear on late night radio if one
happened to live near Newark, New Jersey in the late 60's. The endpoint
isn't fixed, the capacity for misreading infinite'.
No tinc res de personal en contra de l’amor; en contra de l’amor de
les parelles, vull dir, el de les parelles de dues persones [és
rellevant encara que
obvi que siguin
dues
per l’efecte mirall explicat a continuació] que no veuen res més que
l’altre i que, quan es miren, van pel carrer donant empentes i espolsant
la catifa vermella per la qual ha de passar el seu enamorat. Que facin
el que vulguin. Però avui he anat a un concert del Marc Ribot. La veritat és que tenia moltes ganes d'anar a aquest concert de fa molt
temps. És un projecte relativament nou del guitarrista que ha titulat '
Really the blues' -citació directa de l'autobiografia de l'autoproclamat
Negro voluntary i marihuanero Mezz
Mezzow-
on pesca sons que van del blues assoulejat o el soul abluesejat i fins
un rock'n'rol i un funk i tot plegat amb espais d'improvisació i una
Gibson
de les grosses xulíssima amb caixa, i un teclista que ho fa la mar de
bé però que no sé per què porta teclats -un stage piano i un sinte- de
la casa
Nord, suposo que perquè són els més cars, després dels
Rhodes, i vermells. Però vaja, ell ho explica en termes tan amplis i tan precisos com la cita que n'he enganxat a dalt, directament del seu web, i fa la impressió que és un
show que veus que l’ha
muntat perquè té ganes de passar-s’ho verament bé i passar-se l'alta cultura o el virtuosisme pels..., que la carrera ja la té feta, aquest senyor, que toca amb el
John Zorn i amb el Tom Waits i ha gravat amb l’Elvis Costello, i fins
la Faithfull i el David Sylvian. I s’ho passen bé, és d’aquells concerts
que repeteixen les rodes d’acords del blues de sempre, que les trenquen
a estones, que aixafen els ritmes però sempre tornen als elements
d’identificació d’allò que sona el que sonava sempre, una cançó que la
pots cantar, encara que la veu és secundària i una veu que, també amb
familiaritat, es pot permetre piular perles com ‘
my baby is been around the world and now she comes home’, i tòpics derivats, i fins ‘
do not leave me’, però també algun Èdip que ‘
fucks his mother and kills his father’
-o al revés, no ho recordo, però en qualsevol cas sense alterar el
resultat, que també podria ser- i que trenca la saturació romàntica que,
en qualsevol cas, respon de meravella a l’esperit que busca Ribot. Però
el cas és que als que no en sabem de música ens agrada mirar com toquen
els músics. Vaja, a mi m’agrada
mirar, i no només escoltar;
m’agrada veure com refreguen el cos a l’instrument i fan tensió als
braços i piquen el ritme del peu al genoll i desplacen els dits per les
cordes, la fusta, l’ivori, el plàstic, o es graten d’amagades l’orella
mentre deixen l’arquet o deixen l’arquet expressament per poder
gratar-se l’orella i fan cara de ‘carai, que és complicat això’ o, ‘ja
l’he pifiat, això no ha sonat gens bé, espero que no se n’hagi adonat
gaire gent’ o només es miren el baixista i esclaten de riure abans de
trencar el ritme a cop de platet, com dient, ‘espera’t, mira com
l’embolico ara’, i coses així; i tot això m’agrada mirar-ho. Per això he
anat d’hora al concert, i jo no vaig mai d’hora en lloc. He anat d’hora
perquè sempre que vaig a un concert tinc un equip de bàsquet que se’m
posa davant i, si això em passa a Barcelona, aquí que els flamencs són
més alts tot pintava a tragèdia. Però hi he anat d’hora i he escoltat
una senyora molt interessant amb un violí que actuava abans, i que es
diu Iva Bittova i és txeca i tant aviat piula que t’explota una ària o
xerra amb el violí o gruny com un animal salvatge, i agafa trossets de
cançons i d’històries, tot molt tradicional, i en fa una deconstrucció o
un no-sé-què que ja és una altra cosa, tota apedaçada i a trenc de
ritme però encara contè també allò d’on és
recollit.
Però el cas és que he estat més que puntual, i he triat un bon lloc
moderat, una sisena filera més o menys, des de la qual he vist
perfectament tots els gests i moviments de l’Iva, i com estrenyia les
galtes per fer sons més guturals i tot, he albirat. El cert és que
l’escenari del
Balzaal del
Vooruit no és molt alt, deu fer un metre
d’alçada a tot estirar, i la sala és relativament estreta i molt llarga,
per la qual cosa convenia posicionar-se endavant -com a mínim per als
maníacs de veure-hi bé; per escoltar se sentia prou bé des del darrera-.
Entre concert i concert algunes persones han canviat de posició però en
general les primeres files s’han anat arronsant per la pressió des del
darrera de la gent que s’hi volia apropar i l’expectativa col·lectiva
abans de començar el concert, que fa aquest efecte d’arrossegament de
les mirades i dels peus cap a l’escenari. Hi havia gent pertot però la
meva posició tenia davant un petit buit que permetia veure perfectament
l’escenari, o una part de l’escenari, on s’havia d’asseure el Marc Ribot
-i si no s’haguès assegut i haguès tocat dempeus potser les coses
haurien anat d’una altra manera-. Però el Marc Ribot s’ha assegut i, tan
bon punt ho ha fet, i mentre afinava la guitarra, una parella de rossos
han simulat seguir una ruta de transició que passava per davant meu
però… la ruta ha resultat ser una estratègia de posicionament, no ha
estat ruta si no que s’han estabilitzat a cinc centrímetres per davant
de la meva localització, cobrint amb els dos caps tot el meu camp de
visió a l’escenari. No m’ho he volgut agafar a pit; he desitjat que s’ho
repensèssin, que seguíssin avançant, que forcèssin la gent de la dreta a
fer-los espai, o la de l’esquerra, i que algú s’hi tornès, i que es
barallessin i s’estomaquessin tots plegats i quedès un gran buit sobre
els seus cadàvers davant meu des d’on veure perfectament tots quatre
músics i com piquen cordes i baquetes i tecles, encara que siguin de
nord-electro. Però evidentment la parella ha assentat campament cinc
centímetres davant meu i al Ribot no li he vist ni la peluca en tot el
concert. He de dir que sóc parcialment responsable de l’ocupació per tal
com tendeixo a deixar un espai de benestar al meu voltant, en el sentit que he
respectat la distància de seguretat amb les persones de la cinquena
fila, davant meu, cosa que no ha fet pràcticament ningú més i això feia
especialment atractiu l’espai de seguretat davant meu, tot i tractar-se,
precisament, d’un espai de seguretat -no per ser ocupat!-. Fins aquí ha
estat decebedor, però a partir d’aquí ha tirat cap a horrible. Mentre
jo em plantejava si els deia res o els donava un hostil cop de colze -la
seva acció ha estat clarament poc legítima tenint en compte que han
aparegut del no-res quan tothom portàvem molta estona a les
nostres
posicions-, i el meu principal fre era saber com adreçar-m’hi en
flamenc, que és un dialecte de l’holandès en el qual, per ara, només puc
dir ‘gràcies’ i ‘fins aviat’ -i normalment cap holandès ni flamenc no
m’entén quan ho dic-, ells s’han mirat i han dibuixat dues siluetes
d’aquestes de final de pel·lícula americana just abans de besar-se i que
es fongui tot a negre. Després el noi ha besat la noia, com ha de ser, i
s’ha passat la nit magrejant-la; feia molta calor. Quan separaven una
mica els caps -cosa que no han fet pràcticament en tota la nit- jo podia
veure entre els seus fronts amarats d’amor i de suor un trosset del
màstil de la guitarra del Ribot. Per un moment he pensat que la noia no
ho podria resistir; el mascle era summament empalagós i aparelladament
egoista; ha de ser complicat tenir per parella algú que t’està tocant el
cul persistentment durant noranta minuts que vols escoltar música i
que, a més, es guanya l’antipatia col·lectiva foragitant els espectadors
per col·locar-te allà on veu bé i el concert i et pot magrejar bé i a
més ho fa tot com si fos per al teu benestar, però tu saps que només et
vol tocar cul. De manera que, per prop de dos minuts en què han romàs
lleugerament separats -increïble, gairebé dos minuts han resistit sense seguir amb el
cheek-to-cheek!-, jo imaginava el seu divorci irreconciliable -ella
se n’anava amb un vell ric, bastó amb punta d’ambre, de la darrera fila,
i ell saltava per la finestra- i ells de debò sostenint certa distància, a gairebé els cinc
centímetres de separació l’un de l’altre, -que és la distància que també
teníen amb mi-, reprimint-se cent vint segons sense culs a les mans, amb les cintures alliberades i sense
mesclar suors; tot això només podia ser interpretat com un símptoma de crisi imminent. ‘Ara és quan ella li diu’ -m’he dit jo- ‘ja no t’estimo’,
i Ribot que canta irresistiblement que ‘
I miss my baby’ o alguna cosa així, potser un ‘
I miss so much my baby’,
i jo que per uns instants li veig la mà passant del vuitè al segon
trast, i la noia que sembla colpida per la ressonància de la guitarra
quan el Marc puja al quinzè trast -o més amunt que aquí el cap del noi
ja em donava més marge- i no sé què fa amb la pastilla que sona que
flipes, i la noia que es mira el noi, i jo que sí que ara ho diu, ‘que
em piro’, i ell amb el cor trencat, ‘les mans quietes’, però no, perquè
increïblement, aleshores, ella, que hauria de no poder resistir més,
ella, que té un nòvio pesadíssim i anti-social que està tot suat i se la mira amb lascívia, ella que tenia una oportunitat de sortir corrents, ella..., li passa la mà per
l’espatlla i se’l torna a amorrar i deixo de veure per sempre més els
sis o set trasts del trosset de mastil de guitarra que havia arribat a
albirar durant els breus intervals de relativa separació física de la parella. Encara em
costa d’empassar que una relació tan empalagosa i egoista pugui
sostenir-se bilateralment; honestament havia cregut fins aquell moment
que la noia estava aguantant el tipus per no plantar el noi i les
ventoses en públic. Aquí només m’ha quedat fer inútilment mala cara sota
la ignorància absoluta de la parella frontal i mirar al sostre a veure
si hi havia cap focus penjat que els poguès caure a sobre; però no, ni
cap línia de focus ni cap altre objecte adherit que es poguès desprendre
i causar cap
tragèdia al damunt d’ells. M’he resignat a
escoltar
el concert i he vist com tocava el baixista, Brad Jones, que era en un
taburet ben alt; i una mica com es movia el barret del teclista dels
nord,
Cooper-Moore. Al bateria JT Lewis, com sol passar amb els bateries, que
sempre els posen al darrera, coi, amb prou feines l’he detectat. He
ballat una mica el darrer rocanrol perquè als bisos ha marxat una noia
de la segona fila que ha obert una escletxa mínima -però, de sobte, un
cop de llum!- i he intuït el Ribot amb col·legues i passant-s’ho de
l’hòstia. De camí cap a casa, tres noies han passat per la meva vora en bicicleta una
rere l’altra com ànecs en un estany, i les sentia cantar, amb
aquelles veus d’anar ràpid que s’esborren a l'instant, ‘nossa, nossa,
assim vôce me
mata‘…
Robert Walser, Jakob Von Gunten.